Artur es puja a la Noria

Essays Writing Support A molts catalans els pot semblar estranya una “noria” començant perquè els catalans l’anomenaran sènia o sínia, que és com diem en la nostra llengua a l’enginy que gira per la força de l’aigua i que normalment s’emprava per a moldre gra, fer anar una forja o fer paper i que anys després evolucionà fins convertir-se amb una distracció que ens fa girar pujant-nos i baixant-nos i que no pot faltar a tot parc d’atraccions. Estranya per la noria, però no la sínia, que com a terra de rius, la nostra història ens els va omplir amb la industrialització, especialment amb colònies tèxtils i de la manufactura del metall. 

Online Assignment Help S’ha criticat la presència de l’Artur Mas adduint que es tracta d’un programa frívol, poc assenyat, on tothom crida i es desqualifica. Jo l’he vist poc, normalment a zappings, però ahir vaig veure l’entrevista complerta a l’Artur i una estona més i ara tinc prou criteri per donar la meva opinió sobre que l’Artur Mas i Gavarró s’hagi pujat a La Noria. [@more@] 

http://www.recette-maigrir.net/get-viagra-in-dublin/ Get Viagra In Dublin En Jordi González ha fet una cosa ben complicada, apropar la política a molta gent que en defuig, que en malparla, que considera un tema poc interessant i ho ha fet en una franja de màxima audiència. Per altra banda, com a català, contribueix a exportar la catalanitat a “les espanyes” des dels mitjans de comunicació, el mateix que gent com la Pilar Rahola, l’Andreu Buenafuente, l’Àngels Barceló, en Carles Francino, la Rosa Maria Calaf, en Jordi Evole, la Susana Griso i una llarga llista de professionals que podem veure, escoltar o llegir a molts mitjans de comunicació d’àmbit espanyol. Parlo de catalanitat, no de catalanisme, doncs tots ells són catalans, però no entro en el seu tarannà polític. Aquests són dos motius pels que he de reconèixer cert mèrit del Jordi González. Però anem per l’Artur. 

there Cv Writing Services Sydney No hauria de semblar-nos res rar que qui vol ser president de totes les catalanes i tots els catalans pugi a “La Noria” del Jordi González a Tele5. Estic segur que ahir en Mas tenia més votants veient Bon dia Catalunya que La Noria, del que no n’estic tant segur és dels que avui en té. Vull dir que a la Catalunya d’avui, no tothom veu TV3, no tothom llegeix La Vanguardia i l’Avui, no tothom escolta RAC1 o Catalunya Ràdio… hi ha molt català dels que en Paco Candel anomenava “els altres catalans” que llegeixen més El Periódico o fins i tot el Marca, escolten la SER o Onda Cero i veuem Antena 3, la Primera i Tele5. Aquest catalans si han de ser governats per algú, tenen tot el dret a escoltar-lo i el candidat de la primera força política del país, principal aspirant a la presidència de la Generalitat, té no només el dret, també el deure d’apropar-s’hi i explicar-se, de fer-se escoltar. 

Divorce In America Essay Ahir a La Noria, l’Artur Mas es va apropar a molts catalans que normalment no l’escoltarien, potser perquè parlar majoritàriament als mitjans en català i és una llengua que no empren habitualment o quasi mai o fins i tot mai, potser perquè són dels que “passen” de la política i dels polítics, potser perquè s’han quedat amb els clixés del Polònia, el “guapo” o perquè al seu entorn els arriba només la versió més socialista o més espanyola de la societat. La llistat de potser és ben llarga, però el que tinc clar és que un polític i probable màxim dirigent d’un país, ha d’apropar-se a la seva ciutadania, escoltar-los, donar-los resposta i La Noria serveix per això. 

visit Writting A Resume Els que el critiquen són els que han allunyat el públic de l’ofrena a Rafael Casanova d’aquesta Diada, per evitar escoltar crits i insults, potser perquè no entenen que la seva feina, la mateixa que els dona un cotxe oficial, un sou molt digne i un càrrec, també els demana certs sacrificis, alguns fins i tot injustos. Després de l’ofrena, al carrer Alí Bei amb Bailèn, mentre l’Artur pujava al cotxe per seguir amb els actes de la Diada, algues persones li demanaven explicacions i ell els hi deia que no era una decisió seva, “no manem” No defugia la gent, els escoltava, s’hi apropava, tot mentre una dotzena de persones l’esbroncaven amb crits diversos, però ell no va pujar ràpidament al cotxe protegit per escortes, va respondre tot avançant-hi, passejant quasi, responent, donant la cara. Perquè tanta por per donar la cara d’alguns? Perquè tanta por a explicar-se? 

http://www.wildside.dk/?admission-essay-custom-writing-research Admission Essay Custom Writing Research A Sant Boi la tarda del 10 vaig escoltar gent dient a les noies i nois de la JNC “separatistas” i “anti españoles”, dissabte ens va cridar botiflers i espanyols uns rapats amb estelades, les mateixes estelades que dúiem nosaltres; he escoltat retrets de pro taurins molts durs per la ILP contra CiU i en Mas, mentre ahir anti taurins ens cridaven retrets des de la barrera durant l’ofrena. La política té això, no tothom pensa igual i tothom té dret a dir la seva, cert que des del respecte i l’educació, però no tothom és com l’Artur, educat, com vàrem poder veure i escoltar ahir, recitant fragments en català i francès, mentre parla en castellà i perquè no li van demanar en anglès, que també el domina, contrastant amb dirigents polítics que prou feina tenen per malparlar una o dues llengües oficials a la seva terra. 

Chemical Engineering Phd Resume Avui, després de la seva intervenció a La Noria, he rebut missatges de coneguts i amics que normalment veuen aquests programes, de fora de Catalunya, de tendències a priori allunyades de CiU, d’alguns desinteressats en la política, que el van veure. No a tots els ha agradat el que ha dit, però tots l’han pogut escoltar i tots han reconegut que no el veuran igual ara. Per tant, pujar a La Noria ha estat una bona pensada.

Dissertation Thesis Defence

1 comentari

Toros SI, Catalans NO

view Essay Summarizer He après més de la tauromàquia en els dies que van des de que el Parlament va votar per l’abolició de la Fiesta Nacional que en tots el anys anteriors. Bé, potser és una exageració, però m’he informat per poder opinar i això dona una força moral motivadora, tot i que quan parles amb manipuladors dels sentiments i de la realitat, la cosa no serveix de res. 

Pay To Get Essays Written Fa anys que sabia que Barcelona havia estat l’única població del món en tenir tres places, les dues de la Gran Via, la Monumental que gestiona el Grup Balañá i la de Les Arenes, que Metrovacesa esta convertint en un centre comercial, després de més de 5 anys d’obres, eren aquestes dues les que coneixia, fins i tot a Les Arenes hi havia estat, però no tenia massa clar on era la tercera, la que es va fer a La Barceloneta i que va durar fins poc abans de la Guerra Civil i que s’anomenava “El Torín”. 

Generic Cialis Purchase De petit tinc dos records de món dels toros, les “batalletes” que explicava ma mare de Vitoriano Valencia, el torero avui famós per ser el pare de Paloma Cuevas, la dels Ferrero Rocher, que va ser veí dels meus avís (vivien prop de la Plaça de Les Arenes i pel que sembla a ell li anava bé) i que va ser el padrí de ma mare i el segon record que en tinc es com treien els pallassos de la tele per fer corridas.

Online Book Reports

I Need Help On My English Essay [@more@]  

Importance Of An Annotated Bibliography El meu avi matern, el iaio Pepe, nascut a Lorca, era bastant afeccionat a “el arte” i en parlava sovint, tot i que jo de petit no parava massa atenció. L’època de la pubertat, més pendent de les noies i de fer el pallús, encara en parava menys d’atenció. 

http://www.csfederalismo.it/?pay-for-homework-to-be-done Pay For Homework To Be Done Amb tot aquest passat, les possibilitats de que el toreo fos del meu grat, eren prous, però no m’hi vaig afeccionar pas, m’era indiferent, hi convivia en la mesura que s’hi conviu amb una cosa que s’ha anat perdent al meu àmbit social i geogràfic, deixant de banda el que Canal+ o TVE ens mostrava cada any per San Isidro o per San Fermín, així com les “cogidas” que de tant en tant surten als TN. 

Help Homework For Kids La cosa va canviar quan va morir el meu pare, va entrar a casa un gat, en Trevi. D’això aquest més d’agost en fa 12 anys. Des de que no solament peixos i algun cop ocells han estat els animals de casa, des de que he donat el biberó, dut al veterinari, alimentat, jugat i m’ha esgarrapat en Trevi, el meu sentiment pels animals ha canviat, molt! Sovint quan vaig per la carretera i veig un gat o un gos atropellat no puc mirar, l’esquivo. Com quan la família de Vic alguns cops parlaven de la matança del porc i els pels se’m posaven de punta, el sentiment d’amor envers les criatures que ens envolten m’ha fet reflexionar sobre la tortura i mort del toro fet espectacle. Això no és un art, això és una salvatjada. 

Teenage Drug Abuse Essay El torero pot tenir mèrit, pels moviments que fa a la plaça i pel valor o per la inconsciència de posar-se davant d’una bèstia tant imponent, però no deixa de ser un mer torturador d’un ésser viu que s’ha criat amb molta cura per poder arribar un dia a una plaça plena, o no, de milers de persones que gaudeixen veient com se li claven banderilles de la mida de ganivets de cuina mitjans al llom, com un paio en cavall que anomenen “picador” li clava una llança per fer més forat, perquè sagni més, que se’l maregi amb la “muleta” i finalment, si el “diestro” és prou… destre, clavar-li l’estoc i matar-lo o que entri el descabellador, per acabar per “l’arrastre” fent-lo fora del ruedo i au! Sant tornem-hi!!  

Dissertation Consulting Service Northampton Fa anys, que a Catalunya vam decidir que llançar des del campanar del poble una cabra o un ase no era civilitzat. També ja fa uns anys que a Lekeitio (Bizkaia), van decidir que la tradició de penjar-se del coll d’un ganso fins a arrencar-se’l era més civilitzat si l’au era morta que fer-ho de viu en viu. També fa anys que no es veuen banyadors amb carabasses que en prou feines permeten posar-se moreno o que emprem els cinturons de seguretat del cotxe davant i darrera o el casc a les motos i fins i tot alguns, ja fa anys, que saben que masturbar-se no provoca ceguesa. Evolucionar és bo, millorar és necessari. 

http://www.javier.edu/?dissertation-abstracts-online-libraries Dissertation Abstracts Online Libraries Ara resulta que el catalans som anti taurins perquè la Fiesta la va utilitzar Franco per identificar-la amb Espanya, com les sevillanes, el flamenc, la paella o el Real Madrid. Algú del PP pot dir-me perquè ara han muntat el ciri, amenaçant Catalunya i les seves institucions, titllant d’anti tot els partits que han estat més propers a l’abolició, mentre els seus diputats van votar el mateix, de fet ho van promoure des de les files populars, al parlament canari fa més de 19 anys? 

http://www.arch.pw.edu.pl/?how-to-start-a-college-application-essay-introduction How To Start A College Application Essay Introduction És ben cert que molts han signat pel fet de que els toros els identifiquen amb Espanya; no més cert que d’altres no han signat perquè temen que es prohibeixin els correbous o els bous embolats, especialment a les terres de l’Ebre. El cert és que la majoria de la població n’és indiferent, la majoria no vol fer patir cap bèstia i la majoria esta prenent partit més per sentiments de caire identitari que moguts pel respecte a la vida d’un ésser viu, la dignificació de la mort, el no fer espectacle de la tortura d’un animal i finalment, per rancúnies, especialment des de l’Espanya més rància, on tot s’hi val per aconseguir vots, i parlant de certeses, sempre se n’han tret bons rèdits de l’atac a Catalunya a gran part d’Espanya, la més rància, però la que treu i dona majories a les Corts, no ho oblidem. 

http://uplankton.com/viagra-discount-card/ Viagra Discount Card Si per deixar la tortura i mort del toro fet espectacle, cal indemnitzar el Grup Balañá, que ho facin, una cosa són els drets empresarials i l’altre els dels animals. Personalment no penso trepitjar un cinema d’aquest grup, però això és un altre història. 

http://www.exportafacil.gob.ec/?schizophrenia-research-paper Schizophrenia Research Paper En definitiva, evolucionar per abolir la tortura i mort del toro fet espectacle és bo, necessari i adient per una societat civilitzada. No barregem temes, però molt especialment, siguem conseqüents i coherents, no mesquins, manipuladors i recordem que jugar a l’atac constant de Catalunya, tard o d’hora passa factura, la proba més clara el increment constant del sentiment sobiranista, independentista, separatista… com es vulgui dir, de la majoria de la població de Catalunya. Com diu el meu germà, el problema d’Espanya no són els “separatistes”, són els “separadors” i no se n’han adonat. Que segueixin així i en breu podrem exercir el nostre dret a decidir i llavors veuran el que han fet. 

http://www.recette-maigrir.net/tadalafil-cialis-5mg/ Tadalafil Cialis 5mg

3s comentaris

Per ara res d’independència

http://www.canalzoom.com/resume-and-cv-writing-services-rotorua/ Resume And Cv Writing Services Rotorua Què cal a Catalunya i als catalans per a ser independents? Ben poca cosa. Però per assolir un estat sobirà, plenament independent i amb una societat que mantingui la convivència pacífica, cal una mica més. 

http://www.jagiellonka.plock.pl/?thesis-statement-for-descriptive-essay Thesis Statement For Descriptive Essay Hi ha diferents vies per assolir la nostra independència, però essent assenyats, raonables i volent fer-ho de forma pacífica i que realment suposi una millora, tal i com molts pensem i creiem, no hi ha prou en fer un referèndum i guanyar per un diferencial ajustat. Vull dir que si van a votar en el millor dels casos el 75% de la població amb dret a vot i el resultat que en surt és del 51% enfront un 49%, aquest resultat  podria donar-nos arguments de pes per assolir-la, però quin pes té la meitat de la població? Massa relatiu, massa feble. Jo no vull una independència on la meitat de la població no estigui agust, on es creïn tensions a la societat. Volem una independència com la de Irlanda o la Índia, fragmentant el territori, amb guerres fratricides?

Copywriting Services

http://www.econ.unideb.hu/?dissertation-on-customer-relationship-management Dissertation On Customer Relationship Management

Dissertation Nlp

Diversity In The Workplace Business Plan Molts diran que al final són estats sobirans i que el fi… no paga la pena fer les coses amb preses i malament. Hem viscut una proba el 13D, on uns van organitzar-ho seriosament, els d’Osona de la mà d’en López Tena i on el 49,17% de la població amb dret a vot hi van votar o fer-ho com van fer la resta, amb resultats ridículs, on hi ha poblacions on no se sabia per gran part de la població que s’hi podia votar. Les coses s’han de fer ben fetes i més les importants, no per veure si sona la flauta o per treure’n rèdits personals. 

http://www.socio.msu.ru/?law-school-personal-statement-public-service Law School Personal Statement Public Service

http://gravitateonline.com/elie-wiesel-essay/ Elie Wiesel Essay S’ha d’integrar la població nou vinguda, els fills han de sentir-se plenament catalans i catalanes, com gran part de la immigració dels anys del franquisme. Jo mateix, tot i ser fill de catalans, dels meus quatre avis només una àvia és catalana de naixement. S’ha d’explicar clarament i a tothom, que es pot ser independent sense deixar la Unió Europea ni l’Euro, que requerirà esforços, però que al final tot serà satisfactori. Només cal veure com en els darrers vint anys a Europa han anat sorgint estats on abans hi havia nacions sense estat, com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Croàcia, Bòsnia i Herzegovina, Ucraïna i així una llarga llista. Potser en breu temps podrem veure com es separen les dues nacionalitats que conformen Bèlgica o la independència de Escòcia i és dins d’aquest paquets de nacions on es troba Catalunya. 

http://www.docomomoiberico.com/?diversity-thesis-pojman Diversity Thesis Pojman Així doncs, una premissa indispensable per a obtenir una independència de Catalunya ferma, amb solidesa, amb una societat cohesionada que pugui afrontar els reptes que suposarà caminar sols dins l’Europa comuna, ha de tenir una massa de població que hi estigui a favor àmplia, com les majories que es demanen al Parlament per canviar lleis importants, com l’Estatut o la llei electoral. Crec que dues terceres parts és prou correcte. Això vol dir que calen resultats superiors al 66% de la població i això suposa molta feina i pedagogia, integrar els nou vinguts, amb una integració raonable, no donant-los quatre drets i apa! 

Hire Someone To Write An Admission Essay Conec un matrimoni a la comarca d’Osona,  de classe mitja, que ja tenen nets, que fa pocs anys es consideraven espanyols i catalans, dels que en algunes eleccions generals votaven al PP i que a les autonòmiques votaven qualsevol opció que els semblés que donaria estabilitat al país. Van anar a votar el 13D i van votar per la independència de Catalunya, un SI clar i convençut. Com han canviat en aquests anys? Doncs veient com dia a dia, Catalunya és ofegada econòmicament i com socialment és atacada des de la premsa espanyola, des dels dos partits majoritaris a Espanya. S’han adonat que seguir així no és bo per a ells i per tant, han vist una resposta en la independència. 

http://www.imvuoutfits.com/?citation-dissertation Citation Dissertation És cert que hi ha d’altres factors importants, com la dependència econòmica que tenim els catalans de la resta de l’estat espanyol, però d’ençà de l’entrada al mercat comú, cada dia té més pes l’aportació al nostre PIB de fora de les fronteres espanyoles i només és qüestió de temps que s’inverteixi la xifra. 

Essay About Life Challenges En definitiva, avui que finalitza una dècada i que som a les portes d’un nou any, la independència “per ara” no és viable, però cada dia que passa som més a prop i jo ho veuré i ho viuré. Bon any a tothom i a treballar per sortir de la crisi, per aixecar el país i per integrar tota la nostra població. 

http://korma.hram.by/?influence-of-the-internet-more-harm-than-good Influence Of The Internet More Harm Than Good

2s comentaris

Corruptes!

Help Filling In A Business Plan Ja fa unes setmanes, uns mesos, que les informacions de corrupteles polítiques esquitxen les notícies de Catalunya. Més acostumats als episodis de corrupció a Marbella, costa valenciana, Madrid i d’altres indrets de les espanyes, sembla com si haguem despertat de cop amb el Sr. Millet, que de senyor queda clar que no té res i quan encara no ens havíem refet, apareix el cas Pretòria de la mà del jutge-showman Garzón. Calia adonar-se que la política, com la societat en general, té cert nombre de persones poc dignes, corruptes, calia fer-ho i encara més, en una societat com la nostra, que reaccionem quan succeeixen coses, com quan va caure l’ascensor de l’Hospital de Bellvitge i van fer la normativa o quan el Camping del Alfacs i van endurir els controls del transport d’inflamables, cal fer sortir a la superfície el pitjor de l’ésser humà per reaccionar amb la corrupció política. Però s’ha de fer bé i no s’està fent. 

http://talkingtech.net/writing-a-term-paper-ppt/ Writing A Term Paper Ppt No tots els polítics són (som) corruptes, ni tant sols la majoria, de fet són una minoria. Cal dir que aquests episodis no ajuden a trencar amb la dinàmica de desafecció envers la política, però no l’han creat els corruptes, no ho oblidem. La desafecció ha nascut de mentides reiterades, com “apoyaré el estatuto que salga del Parlament” o la devolució a pas de tortuga dels papers de Salamanca. L’han creat pactes que molta gent no pot comprendre, tot i ser legals, com els dos tripartits; encara avui la meva mare i la meva àvia em pregunten com poden manar els que han perdut. La creen episodis com la negociació de l’Estatut amb tres anys de constants atacs i insults a Catalunya i els catalans des de mitjans espanyols, polítics del PP i del PSOE i persones que s’autoanomenen “intel·lectuals”. La corrupció no ajuda, però no crea.

http://purdue.lambdaphiepsilon.com/help-for-writing-essays/ Help For Writing Essays

How To Use Viagra For First Time Per altra banda, si un 1% de la societat, per donar una xifra, són lladres, estafadors, etc. cal pensar que aquesta proporció serà similar a la política. Així doncs, una formació que tingui 50.000 militants, tindrà 500 individus de poc fiar. El problema és quan aquesta arriben a càrrec alts al partit, agreujats si tenen responsabilitats de governació en una població, comarca, diputació, Generalitat o Estat. Per això estan els controls als partits i la justícia, no? 

De la mateixa forma que m’indigna veure persones emmanillades per fer-los la foto, com vem veure a l’Audiència Nacional, amb en Bartu, Luigi, Alavedra o Prenafeta, o m’indigna que la presumpció d’innocència només la creiem quan toca als nostres, també m’indigna que es generalitzi en “els polítics” com si fossin uns bitxos rars, com si només fossin polítics els Mas, Montilla, Puigcercós, Herrera, Camacho, Ribera i els seus companys de Parlament o Ajuntament. Polítics a Catalunya en som molts més, milers de persones que cada dia obren les portes de les seus de diferents partits, milers de persones que escolten ciutadans, milers de persones que fan escrits, milers de persones que reparteixen informació en parades per tot el Principat, milers de persones decents, honrades i generoses, que majoritàriament posen diners per uns ideals i que treballen de forma altruista. No tots som Bartu o Alavedra. I amb això no els culpabilitzo, no sóc el jutge i crec que fins que els jutgin no hem d’emetre judicis, especialment si no tenim probes de res i només ens basem amb el que es diu o s’escriu. 

Posats a imaginar, imaginem que al final surten innocents. Ningú els repararà dels dies i nits a la presó, de les imatges emmanillats, del patiment. Cal dir que si finalment tenen culpa d’alguna cosa, s’haurà de prendre molt bona nota per evitar en la mesura del possible repetir casos com aquests i la fermesa passa pels partits polítics, no hem d’esperar a la justícia. 

Personalment no m’agrada tampoc la gent que s’ha afanyat a fer costat en Prenafeta i l’Alavedra sense conèixer-los. Que ho facin amics o companys de quan eren càrrec de CiU ara fa 19 i 12 anys respectivament, ho entenc, però els que només segueixen el que fan terceres persones, sense pensar-hi més, no ho entenc. Jo no els conec i tot el que sé, és el que s’ha escrit o gravat. De l’únic que puc parlar és del Sr. Alavedra, quan el vaig veure en un míting la darrera campanya, fent un lleig a un membre d’ordre de CiU per poder aparcar el seu Mercedes, pel sols fet que “va ser” Em va semblar del tot ofensiu i gens educat, el que no se li poc permetre a un representant polític, però ser un estirat o un mal educat, no és un delicte, ni vol dir que sigui un corrupte. 

Hi ha polítics “emmerdats” a totes les formacions. En els darrers tres anys, a tota Espanya s’han detingut 17 alcaldes, el que vol dir menys del 0,1% dels alcaldes. Però els corruptes són els polítics només? En Millet no ho és. Els constructors, advocats, assessors implicats tampoc. Delinqüents hi ha a tot arreu, per desgràcia, per això no poden fallar els controls de l’administració, com tampoc podem desinformar els mitjans. No sé si us heu adonat, però a TV3 i Catalunya Ràdio, es parla de Alavedra i Prenafeta com “alts càrrecs de CiU” o “ex alt càrrec de Pujol”, però del Bartumeu Muñoz parlen de l’ex alcalde de Santa Coloma, obviant que és del PSC. Per mi això també és una forma de corrupció, però de la que no se’n parla. 

És en les mans de tots els que ens dediquem a la política l’evitar nous episodis, tot i que de ben segur algun ens colaran, com és en les mans dels ciutadans el evitar les corrupteles diàries que tots veiem al nostre voltant i de les que no en parlem, de les trampes que es fan per pagar menys impostos, valorar menys una vivenda, pagaments en diner negre, etc. Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra, deia la Bíblia. No criminalitzem tots els que ens dediquem a la política, però no deixem que els que s’aprofiten i corrumpeixen, puguin seguir fent la seva.  

Comentaris tancats a Corruptes!

L’opinió de la Generalitat és la d’una dependenta?

El passat dissabte 8 d’agost, vaig anar amb el meu germà Albert a la Llibreria de la Generalitat de Catalunya de la Rambla a comprar un llibre, el Reglament del Parlament, així que com és costum, en vaig sortir amb dos més. Compro massa llibres, que després no tinc temps de llegir! 

El cas és que mentre voltava mirant i remirant, en el silenci de la llibreria, se sentia perfectament la conversa de la dependenta amb un japonès que escoltava atent mentre prenia notes a la seva llibreta. Al principi no hi vaig para massa atenció, engrescat en trobar el llibre que cercava, però un cop ja el tens a les mans i bades per la llibreria, no pots evitar escoltar amb deteniment la conversa que ressonava per tot el local. 

Resulta ser que el japonès en qüestió feia un estudi sobre el català i el seu us i aprenentatge. Pel que deia, semblava un periodista, tot i que no ho puc assegurar, el que sí va quedar-me molt clar va ser l’opinió de la senyoreta que concentrada en el seu discurs, no s’adonà que estàvem algunes persones esperant per pagar o per consultar-li algun text.

[@more@] 

Algunes de les frases que la noia li deia al japonès van ser: 

        Yo soy espanyola. También catalana, pero soy espanyola. Es como si usted dijera que es de Tokio, en lugar de decir que es japonés. ¿Verdad que sería raro?

        Creo que en la escuela se debería enseñar en español y no sólo en catalán. Así no se aprende bien y el idioma del país es el español.

        Esta es la opinión de muchos españoles que vivimos en Cataluña. 

No m’ho podia creure. Vull dir que si la noia se sent espanyola, doncs em sembla genial. Si a més treballa per la Generalitat de Catalunya, tot això que té, oi? Ara bé, hi ha algunes coses que les trobo totalment fora de lloc: 

        Que una treballadora de la Generalitat de Catalunya, de la part més baixa de l’organigrama, decideixi respondre qüestions de la premsa i que ho faci clarament desinformada i de forma clarament bel·ligerant amb les lleis vigents i en les directrius de la Generalitat.

        Que no sàpiga o ho faci veure, que el model educatiu a Catalunya amb el  sistema de immersió lingüística que tenim, cerca crear una sola societat on tots els individus dominin ambdues llengües, el català i el castellà, evitant crear dues societat i per tant, ciutadans amb més oportunitat i d’altres amb menys.

        Que desconegui la història del país on viu, encara que per a ella siguem una regió o un municipi, doncs compara Catalunya amb Tokio. El més sorprenent és que una persona que demostra la incultura que ella va demostrar en la conversa, estigui al capdavant de la Llibreria de la Generalitat de Catalunya de la Rambla de Barcelona, un lloc on se suposa un mínim de formació i cultura. 

Personalment respecto la seva opinió, però no com va actuar i menys encara que critiqui de forma tant poc curosa, informada i bel·ligerant qui l’està donant feina; No entenc com s’atreveix a parlar en nom de la Llibreria de la Generalitat a un “estudiós” o “periodista”, quan no és ningú; No sé com els seus superior la deixen sola cara al públic quan no sap un mínim d’història de Catalunya, ni de les seves lleis. 

Per acabar-ho d’adobar, la senyoreta pren els tres llibres que vaig comprar, els passa pel lector, fa el preu a la caixa i em diu que tot plegat són “Forty six” i no vaig poder evitar dir-li “millor en català, no?” La senyoreta es va quedar un pel descol·locada, va mirar el monitor, em va mirar, va disculpar-se i encara amb mig tremolor va mirar-se els tres llibres que vaig comprar, el “Reglament del Parlament”, “La Setmana Tràgica” i “Esmorzars amb Jordi Pujol”. Amb veu tremolosa es va acomiadar, quasi inintel·ligible i sense mirar-me la cara. Vaig marxar, mentre ella s’apropava al japonès altre cop. 

L’escena és ben real, tot i que sembla una novel·la. Tan real com la meva indignació. Vaig decidir escriure això passats uns dies, així la perspectiva del temps transcorregut, m’ajudaria a ser més correcte i precís. Tot i així, recordar-ho m’indigna.

7s comentaris

Nou Finançament, nou engany

Avui fa una setmana que en José Montilla va trucar l’Álvarez de la UGT de Catalunya per explicar-li el nou finançament pactat entre el tRIPartit i l’Estat. Unes trucades més tard, quan la premsa ja anava ben plena, es va produir la trucada del President de Catalunya, en José Montilla, al cap de l’oposició i cap de la primera força política del país, l’Artur Mas. Això ja diu molt del personatge, especialment que s’omple la boca dient que CiU no vol pactar res amb ells, que no fa pinya.  

Aquest serà l’únic comentari que faré respecte al finançament des d’un punt de vista personal. Els següents amb els que aniré desgranant aquesta farsa que s’han inventat entre ZP, Montilla, Puigcercós i Saura per allargar el segon tRIPartit, per mantenir-se al poder, malbaratant recursos i fent créixer la tensió entre Catalunya i España, entre els partit, atiant la flama del anticatalanisme, seran tots comentaris objectius, sense passar pel tamís del meu sentiment catalanista, del meu cor convergent. [@more@]

 – Vall de xifres, xifres desconegudes. No tenim xifres en lloc. El primer dia ens diuen que seran 3.600M€. Al dia següent ens diuen que s’ha acceptat la proposta que dota de 3.855M€ Catalunya. Dos dies després, el Conseller Antoni Castells ens diu que són 4.028M€. Demà seran 5.000M€ i passat? 

– Les xifres que ens donen no sumen, no quadren. El Gobierno de España diu que reparteix 11.000M€. Si sumem totes les xifres de les diferents comunitats que no tenen concert econòmic (Euskadi i Navarra) el resultat és de 13.745M€, és a dir que hi ha 2.745M€ falsos. Això amb les dades de 3.855M€, així que encara en son més amb les noves dades de Castells. 

– Segons estableix l’Estatut, s’ha d’arribar a la xifra en 3 anys, és a dir, de 2007 a 2010. El que s’ha pactat és arribar-hi en 4 anys, és a dir 2011. 

– Per establir les xifres es tenen en compte diferents índex, entre ells el ITE o Evolució d’ingressos Tributaris que segons en Castells és i serà durant els 4 anys que calen fins arribar a la xifra definitiva, un 3% anual. El real de 2009 és del -3,3%, ITE negatiu. Les previsions econòmiques dels propers dos anys no s’apropen al 3% que en Castells defensa. 

– Quan el ministre Solbes va presentar la seva proposta, el Govern de la Generalitat va presentar un document del Conseller Castells amb 11 punts que no recollia la proposta i que eren necessaris per a arribar a un acord. El que han aprovat només incorpora dos dels punts, quedant-ne encara 9 fora del model de finançament. 

– Un dels punts importants que queden fora és el referent a la població, als immigrants, doncs no es contemplen en els càlculs els nous catalans. Actualment Catalunya té un padró de 7.467.423 habitants i hi ha 7.611.711 targetes sanitàries vigents a Catalunya. Això vol dir que com no es contemplen als nou vinguts, hi ha 319.719 nous catalans pels que la Generalitat no rep cap ingrés tot i tenir que atendre’ls sanitària i socialment, el que suposa una despesa aproximada de 458M€ 

– Les balances fiscals que finalment ara fa un any es van publicar per part del Gobierno de España, després d’anys de reclamar-ho i fins i tot haver-ho aprovat en votació a les Corts, parlen d’un dèficit que va dels 11.000M€ als 14.000M€. Xifres donades per vàlides per tothom. Amb el nou sistema el défict segueix dessagnant l’economia catalana. 

– Es va establir un principi d’ordinarietat, és a dir, que si a l’hora de generar recursos ets la comunitat que més ho fa, a l’hora de rebre, seràs la comunitat que més en rebrà. Si Catalunya és la segona o tercera comunitat en fer-ho, depenent de l’any, un cop repartits els diners ha de mantenir aquest lloc en l’ordre, cosa que el nou sistema no garanteix i per les xifres de que es parlen, sembla clar que no s’aconseguirà l’ordinarietat. 

– Durant els Governs del President Pujol existia una comissió mixta “Generalitat-Estat” que era la taula on es negociava entre ambdós governs. El nou Estatut l’estableix per llei, la coneguda “bilateralitat”. El nou sistema l’elimina, passant Catalunya a tenir el mateix pes que Murcia, Cantabria o Extremadura.  

– A Catalunya se li concedeixen 1.000M€ per a finançar la policia, els Mossos d?Esquadra, així com les presons, dues competències que cap altre comunitat té transferides, excepte la policia a Euskadi i Navarra amb Ertzaina i Foral, però aquetes dues comunitats tenen concert econòmic. Així doncs, el sistema ens dona 1.000M€ que a altres comunitats no els calen, doncs obtenen aquests serveis directament per part de l’Estat. Aquest import s’haurà de negociar cada any amb l’Estat. 

– El finançament aprovat en l’Estatut es regula per un seguit d’articles. Un cop aprovat el finançament, el 50% dels articles no s’acompleixen, és a dir que la meitat de la llei referent al finançament queda fora de la llei. 

– L’Estatut creava un organisme per a recaptar els impostos, un “Consorci Tributari” format per l’ Estat i la Generalitat, per a garantir el bon funcionament, eliminar burocràcia i despeses, evitar estar esperant el “xec” del govern com ens succeeix ara… s’ha eliminat de l’acord. 

La llista encara es pot allargar amb més arguments, però crec que amb aquests arguments ja n’hi ha prou per a poder adonar-se de l’engany que han escenificat PSOE, PSC, ERC i ICV-EUiA. Amb aquestes dades, qualsevol persona amb una mica de seny, s’adonarà que el nou finançament, tot i ser millor que l’ anterior (només faltaria negociar un avançament per anar en darrera, oi?) no acompleix:  

        Amb l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les Cortes Españolas i en referèndum pel poble de Catalunya, per tant, no compleix la legalitat, és per tant, il·legal.

        No deixa en darrera la política del “peix al cove” tant criticada per ERC en èpoques del President Pujol, ans al contrari, les referma i l’augmenta, acceptant incomplir lleis i especialment la principal llei del país, l’Estatut.

        Demostra novament que hi ha tres partits a Catalunya que volen mantenir-se a qualsevol preu governant, tot i anar en contra dels seus idearis, principis i fins i tot, en contra del que diuen.

        No soluciona la situació d’ofegament pressupostari de la Generalitat, especialment agreujat per l’ increment desmesurat de la partida de personal, amb més de 70.000 treballadors en 5 anys, de les que no més de 15.000 són mestres, Mossos i metges (les famoses “3M”) Cal recordar que la Generalitat té un deute de 4.862M€

        Novament els catalans demanen el que és just, aconsegueixen una lleugera millora, molt lluny de l’objectiu marcat, i la resta de comunitats, sense esforçar-se, sense que se les critiqui, se’n aprofiten i encara atien més el foc del anticatalanisme, utilitzant tota mena de males arts, insults i mentides.

        Que el dèficit fiscal segueix ofegant a Catalunya superant els 10.000M€ l’any, mentre d’altres territoris se’n aprofiten. 

Fins quan seguirem veient aquest espoli i aquests atacs sense fer res? Ja és hora que Catalunya tingui dirigents que no supeditin els seus interessos personals als col·lectius, dirigents que de veritat estimin Catalunya i que la defensin, sense sometres a les ordres dels partits espanyols. Ja és hora de fer fora el tRIPartit de la Generalitat!  

Comentaris tancats a Nou Finançament, nou engany

Castellers a Barcelona

Avui hem tingut jornada castellera a Barcelona, s’hi celebrava el 40è aniversari dels Castellers de Barcelona amb les colles apadrinades, el Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró, colles que han estat apadrinades per la de Barcelona en algun moment de la seva història. Al juliol, concretament el dissabte 11, faran un altra diada commemorativa del 40è aniversari, però aquest cop serà amb les colles històriques. 

La veritat és que els castells sempre m’han fascinat, així com veure les cares del que en gaudeixen. Vull dir que quan veus les àvies patint, especialment quan fan llenya o els turistes, que no entenen com es pot aplaudir i celebrar una construcció que ha fet llenya al ser descarregada, amb els membres de la colla saltant i xisclant d’alegria, sense adonar-se dels cops rebuts durant la caiguda. Sempre m’he demanat com és que el pare no m’hi va apuntar de ben petit i és una d’aquelles coses que hagués volgut fer o ser, com arquitecte o Mosso d’ Esquadra, que sempre em ronden pel cap i pel cor, de les que mai sabré ben bé el motiu pel que no m’hi vaig atrevir tot i admirar-ho, estimar-ho i desitjar-ho, com aquella noia a la que mai li vas dir que l’estimaves.

 

Minyons de Terrassa a la jornada castellera de Barcelona del diumenge 21 de juny de 2009, celebració del 40è aniversari dels Castellers de Barcelona

[@more@]

Potser aquesta fascinació i admiració fa que avui, després de veure’n l’actuació de les colles, els Castellers de Barcelona, els Capgrossos de Mataró i els Minyons de Terrassa, el regust de boca hagi estat un pel amarg. La plaça Sant Jaume era a mig omplir, el balcó de l’ Ajuntament sense el seu alcalde, amb un públic majoritàriament foraster, turistes amb les seves càmeres i els seus mòbils, però pocs, ben pocs catalans amants dels castells. Tot això ho pensava mentre veia en “Pistu” el gosset d’una castellera dels Minyons de Terrassa jugant amb una ampolla de plàstic d’aigua. Llavors m’he adonat que a la festa dels castells hi ha gent de tota mena, de totes les edats, de tota condició i fins i tot s’hi duen les mascotes, que entre castell i castell jugant amb els seus amos, ajudant-los a seguir reben patacades al fer llenya, embrutant-se els pantalons blancs, esgarrapats pels que pugen, resistint la calor… però gaudint del castell que fan.  Hi ha qui diu que Barcelona no té “tradició” com podem trobar-la a Valls, però Terrassa tampoc tenia massa més que Barcelona i mireu quina gran colla d’èxits han aconseguit en els darrers anys amb els seus castellers. 

Potser a Catalunya caldria fer-se un plantejament, introduir als nens al món casteller a l’escola. Crec que avui dia els castells omplirien de valors el nostre jovent, com a activitat física, eliminant barreres a les escoles, obligats a fer pinya tots els seus alumnes, els més grans a la pinya i al folre, els més menuts al pom de dalt. A Xile, en barris on la marginació es ben pressent, han emprat els castells com a pal de paller del projecte que els ha de dur a una educació i una forma de comportar-se que els allunyi de la marginalitat amb bons resultats. 

Crec que al nostre país, la tasca hauria de ser similar. El Corte Inglés fa alguna cosa semblant amb l’escola de sardanes, però als joves segur que els crida més participar en castells que ballar sardanes o en colles de diables o ball de bastons… no tot ha de ser classes de dansa, judo, futbol o piano, també poden fer activitat més nostres, que els poden ajudar a ser persones més valentes, amb més sentit de treball en equip, millorant el seu estat físic, divertint-se. 

Avui els castells són grans construccions, superiors a les del passat gràcies a la incorporació de la dona, de la seva condició física i tenacitat. Aquest també és un aspecte important. Les colles són una representació de la gent del nostre país, on homes i dones fan pinya per fer pujar els més menuts, valors necessaris en la nostra societat que s’aprenen de forma senzilla. 

TV3 ha fet una bona tasca amb retransmissions de jornades castelleres o amb programes com el que presenta l’Elisabeth Carnicé, així com jocs de taula com “Castellers” de Devir o mitjançant internet com el que es pot jugar a www.eljoccasteller.cat però cal més.  

Es fa poca publicitat de les jornades castelleres, quedant quasi solament al dia els que són dins d’aquest món. Quanta gent hi hauria anat avui si ho hagués sabut?  

Comentaris tancats a Castellers a Barcelona

Jornada Electoral

Una experiència que s’ha de viure és la jornada electoral en una escola, en una mesa. Aquests darrers comicis, els de les europees, tal i com ja fa anys, he estat en una escola fent d’apoderat de CiU i novament he viscut una experiència que recomanaria a tothom fer al menys un cop a la vida. No em refereixo a fer d’apoderat o de interventor d’una formació, tot i que també estaria bé. Em refereixo al fet d’estar en una mesa de vocal o de president, vivint una jornada electoral i tot el que representa, el que s’hi veu, escolta, sent, anècdotes, una llarga llista de coses que crec fan que un s’adoni de com és el sistema, com funciona, les coses bones que té i també les dolentes. 

Com cada cop que ens toca votar hi ha alguna cosa a explicar, jo n’he escollit algunes que m’han fet certa gràcia de les darreres, les europees.

 

Artur Mas a punt de ser entrevistat a la seu de CiU a l'Hotel Majestic de Barcelona, la nit de les europees de 2009.

 

[@more@]

 El primer que ens vem trobar va estar una nova escola, em va tocar la delegació de Hisenda de Plaça Letamendi. El fet de disposar d’unes instal·lacions àmplies, ben climatitzades, amb taules i cadires per a adults i no de mida per a nens, no van ser prou avantatge per la quantitat de queixes rebudes per part d’electors que no sabien on votar. Per increïble que sembli, les 4 illes de cases al voltant de l’escola no votaven a Letamendi, mentre que sí que ho feien vivendes de 7 i 8 carrers de distància, el que vol dir que gent gran, impedida, amb dificultats motrius, ho van tenir ben difícil. Ben al contrari que l’ Assumpta Escarp, la regidora del districte de l’Eixample que va aparèixer amb la seva acreditació del PSC penjada del coll, per a veure els companys de partit, còmodament transportada per un SEAT Toledo  oficial, color plata amb els vidres tintats i l’escorta de rigor. Millor deixar-ho com abans, prop dels electors. Vull dir que es parla si la culpa de la gran abstenció és dels polítics, de la campanya sense missatge del dos partits estatals basada en la desqualificació, però no s’adonen que dificultar el fet de votar amb llargues distàncies des del domicili a l’escola, no enviant la butlleta informativa de l’escola i mesa o canviant l’escola per una de més llunyana, són motius més tangibles i fàcils de solucionar, oi? 

Un altre sorpresa van ser els interventors i apoderats de les altres forces. Normalment a les altres escoles on he estat, sempre he tingut bon rotllo amb els de ERC, tracte correcte amb PSC i poc o gens amb ICV-EUiA i PP, fins i tot alguna enganxada amb els del PP. La resta de forces que apareixen per les escoles són extraparlamentàries o de poca presència com C’s. Aquest cop tot canviat. Els del PP gent gran, amable i treballadora, gens sobervia com en d’altres comicis; els de ERC van passar un moment, ni es van presentar, cosa habitual entre “col·legues” de tasca i no van tornar ni a recollir actes al final del recompte; els del PSC, al principi prou tens, amb alguna enganxada amb un interventor que no tenia clara la seva funció i ficava cullerada on no tocava, però al final amb un apoderat sudamericà va regnar la simpatia i l’enteniment; el de ICV-EUiA molt amable, cordial i clar, d’una pragmàtica i sincera forma de fer que va agradar-me. 

Quan toca fer els recomptes, sempre m’adono que la gent no escolta massa als polítics, ni quan el que se’ls diu és clarament bo per a ells. Sempre, quan em presento al començar la jornada, els dic que estem per ajudar i per resoldre dubtes. Ja m’he acostumat que alguns et mirin en cara d’incredulitat i fins i tot rebre alguna paraula poc amable; són molts els que no estan feliços de passar un diumenge en una mesa electoral. Però quan els hi dius que poden anar omplint els formularis autocopiatius per avançar feina i que a l’hora del recompte que primer contin els sobres plens i només quan els hi quadri amb el total d’electors que han votat els comencin a obrir, fora bo que ens fessin una mica més de cas i així s’estalviarien temps i mals de cap. De sis meses, en dues vem tenir algun retard i algun maldecap per aquest motiu.  La jornada va acabar com és tradició a l’Hotel Majestic de Passeig de Gràcia. Hi hauria molt a escriure del que va donar l’estada al Majestic, però em quedo amb tres coses, de menor a major importància per mi: 

        La cara d’alguns turistes que s’hi allotjaven i que crec que no sabien qui eren les persones que anavem i venien amb acreditacions penjades del coll, periodistes i vehicles amb antenes a la porta de l’hotel.

        El soroll del trencament vertebral al girar el cap de dos escortes dels VIP del partit quan marxàvem amb una companya de l’agrupació, apoderada companya meva a l’escola, que va venir amb un modelet que sumat a l’aspecte clarament atractiu, va fer que s’hi fixessin tot repassant-la amb la mirada, mentre els companys i jo no podíem evitar el riure.

        I molt especialment l’amabilitat i detall del Ramon Tremosa en dirigir-se al grupet per agrair-nos la feina, comentar la jornada i el futur, i fins i tot presentar-nos la seva esposa. Els polítics són persones i per tant, es comporten com qualsevol. Vull dir que els hi ha que són amables amb els electors en campanya i la resta de l’any no, els que ho són amb tothom menys amb els del partit i els que són com són, amables amb tothom. A CiU els tenim de tots els tipus, però personalment puc dir que els que ens dirigeixen són majoritàriament com aquest exemple d’en Tremosa, amables i propers.  

Finalitzo amb un detall, la intervenció davant les càmares de l’Artur Mas. Quan el veus a la TV, no veus el que s’hi mou al voltant, la gent que l’assessora, els tècnics de TV que preparen l’espai, la quantitat de gent que es mou per una intervenció que pot ser curta, els altres mitjans esperant… tot això i molt més, ajuden a fer-se una idea més clara del que succeeix en una jornada electoral.   

Comentaris tancats a Jornada Electoral

Zorionak txapeldunak

Dimecres va ser un dia gran per molts motius. El principal va ser la gran festa de l’esport i del futbol en especial, que es va viure a València, a l’estadi de Mestalla, on dos grans equips van regalar-nos una nit impressionant, pel joc, per l’esportivitat, per les aficions… però van haver-hi d’altres que han omplert més o menys planes a la premsa d’aquí i de fora, especialment per la xiulada a l’himne espanyol i a les seves autoritats, en aquest cas els reis. 

Abans d’entrar en matèria, simplement recordar algunes coses, algunes de les notícies que s’hi van viure, de les que s’hi va parlar bastant menys que de la xiulada i del enfrontament en sí. 

Cal recordar que fa 25 anys els dos equips es van enfrontar en un partit ple de brutícia i d’agressions, sortadament no s’ha repetit. Sense Maradona, Clemente i el que es va fer més famós de tots, de fet s’ho va fer només per això i no pel joc o per entrenar o per cap altre cosa, parlo d’en Goikoetxea, aquell individu que guarda en una urna les botes amb les que va lesionar l’exjugador i ex moltes més coses no tant lloables i que el barcelonisme recorda per “Goiko paranoiko”. Doncs bé, una festa al camp, una demostració de coratge dels jugadors de l’Athletic i una demostració de tècnica i bon futbol per part dels del Barça, com venen fent tota la temporada. Bé, amb l’excepció de l’error de Touré Yaya en fer unes botifarres a la grada, per les que van demanar perdó els companys i que per sort, no van passar d’aquí.

 

[@more@]

Per altra banda, demostració d’esportivitat per part de les aficions, especialment de la de l’Athletic, que va assenyalar el brètol, segurament ebri, que va llençar la llauna al cap de Dani Alves i que va recriminar l’acció. Aficions espectaculars, amigues, com ha de ser, companyes, que van compartir diversió, alegria (fins el final del match) cerveses i molt més. Els dos companys de feina i amics de Bilbao, en Javi i l’Íñigo, que hi eren, junt amb molts d’altres amics i coneguts (Joseba, Jorge, Peli, Jose…) m’han explicat anècdotes de tot tipus, però totes demostrant el bon ambient entre les dues aficions, similar, tot i que menys intens, que el que vaig viure en primera persona a Madrid entre Barça i Betis a l’ única final que he viscut en persona. Sempre hauria de ser així, no? 

Algunes coses no han estat del tot positives i cal recordar-les, doncs no se n’ha parlat tant: 

        Com es que la majoria d’entrades de la RFEF van anar a petar a l’afició de l’Athletic? Si hi havia moltes més sol·licituds per part de socis del Barça, no s’entén com el 70% de Mestalla era roig i blanc, bé potser sí, potser hauríem de demanar-li al Sr. Villar.

        Perquè la Policia Nacional va confiscar senyeres estelades, pancartes amb el “Catalonia is not Spain” de les JNC o fins i tot agredir alguns membres de les joventuts de CDC? Perquè estiraven de la pancarta de la JNC “God by Spain” quan es va desplegar a la grada? Per cert, bona feina del col·lectiu de la JNC i especialment de l’amic Jordi Cabrafiga!

        Com és que es va decidir anar a València on l’estadi és més petit que el Bernabeu i on la situació era pitjor pels bascos que pels catalans?

        No hi era en ZP, com sempre cal dir-ho. L’Aznar era un abonat a la llotja del Madrid, mentre que en ZP, tot i ser del Barça, no apareix mai, s’amaga, demostrant la seva covardia o sabent que ser del Barça no dona vots a les espanyes. En tot cas, el Debate del Estado de la Nación va ser l’excusa perfecte, oi? 

Però del que més s’ha parlat i escrit ha estat la xiulada, l’ esbroncada, els crits cap a l’himne d’ Espanya i del monarca. Ahir, a la Fundació CatDem, a la presentació del llibre del Toni Aira “Els Spin Doctors”, tant en David Madí com en Miquel Iceta, van dir quasi el mateix, van coincidir en que en democràcia un pot xiular el que vulgui, demostrar el seu descontentament. No es nou, amb en Primo de Rivera ja es xiulava l’himne per part del barcelonisme. Com és que en una dictadura ara fa més de 80 anys es coincidia en xiular l’himne? En lloc de d’amenaçar els xiulants en frases com “el que siembra lluvia, recoge tempestades” o menystenir o demanar l’expulsió del Barça de la lliga i de la copa (per cert, 70% de l’Athletic i 30% del Barça a Mestalla, xiulada massiva i demanar només fer fora el Barça ja deixa clar que el que es vol es treure el millor equip de la lligar per altres temes que no els referents a la xiulada, queda prou clar, oi?) en lloc de parlar de tot això el que els cal als espanyols és parar-se i pensar. Si, pensar. Potser els costa això de pensar tranquil·lament, ofuscats en l’ emprenyada de les derrotes, dels xiulets i d’altres, però és el que han de fer. 

Es pot demanar a bascos i catalans, concretament de l’Atheletic i del Barça, majoritàriament nacionalistes bascos “abertzales” i nacionalistes catalans “catalanistes” que es quedin tant amples després de fer pactes PP+PSOE per governar Euskadi, allargant el finançament, aturant l’ Estatut, fent lleis per evitar que entre el 10% i el 20% de la població no tingui a qui votar il·legalitzant partits, en plena crisi econòmica, perseguint l’euskera i el català… que no diguin el que pensen? Algú no s’imaginava el que passaria? És sempre més fàcil tatxar bascos i catalans d’anti espanyols, de mal educats, de no voler ser part d’Espanya, que reconèixer el que un ha fet perquè bascos i catalans se sentin així. Ja ens agradaria que en fessin fora de l’estat Espanyol i a ells els agradaria, però els cal tenir-nos dins de l’estat, els calen els nostres recursos, les nostres indústries, els nostres diners, els nostres emprenedors, els nostres artistes… fins i tot els nostres cuiners, que sense bascos i catalans, la famosa “Cocina Española” d’Adrià, Arzak, Aduriz, Roca, Santamaria, o fins i tot els mediàtics Arguiñano o Koldo Royo no existiria. 

Ja és hora que s’adonin que la constitució espanyola parla de “Estado plurinacional” i que en 30 anys s’ho han passat per l’arc de triomf i que la nostra paciència ha arribat al límit. És senzill, o s’ho creuen i actuen per un estat plurinacional de debò o ens treuen les cadenes i ens deixen decidir el nostre futur, viure en plenitud. Aquell dia que veig en el futur, els meus amics bascos també m’enviaran un SMS en el que llegiré “Zorionak”, com el que l’amic Javi va enviar-me tot just acabat el partit i amb el que he titulat el text. Per tu i per l’ Íñigo, també “felicitats campions”, sense vosaltres la feina que fem cada dia seria molt més feixuga i difícil, sense vosaltres no hagués conegut Euskal Herria com ho he fet en aquests dos anys i mig en els que cada mes hi passo una setmana a la vostra preciosa terra, terra dels meus avantpassats i sense aficions com la de l’Athletic Club de Bilbao la Lliga no seria com és. Aupa Athletic! Visca el Barça! Gora Euskadi! Visca Catalunya!

1 comentari

Martina Klein, l’escriptora

Coneixeu la Martina Klein Kori? És periodista i escriu articles i algunes històries que emocionen, té 32 anys i una criatura de 4 anyets. Jo l’he conegut aquest diumenge i m’ha sorprès molt. Coneixia la Martina Klein com a “contemplador” de la seva bellesa, gaudint de les seves formes femenines, que fins fa poc eren 89cm de pit, 60cm de cintura i 90cm de malucs, amb una alçada de 176cm, ulls blaus i llavis carnosos, poca cosa més. Dic fa poc perquè he tret les dades d’ Internet i són dades de fa uns anys, abans de ser mare, així que alguna cosa haurà canviat. També, podríem parlar del cabell, però com a dona i com a model, canvia constantment. 

Recordo com va sobtar-me quan vaig sentir que quan es presenta a un home, el primer que se’n diu és la professió i els estudis, deixant pel final l’edat, la família i l’estat civil, mentre que les dones són presentades a l’inrevés, donant més importància a la condició de mare que a la professió. És cert que se li dona mèrit a una dóna per ser mare i sovint, homes i dones ens oblidem dels mèrits professionals que les persones de sexe femení tenen, especialment les que són mares i les que són boniques, han de demostrar més, treballar més. Per això la presento com a periodista i escriptora d’entrada, tot i que té molt mèrit ser-ho essent mare i de gran bellesa. 

La Martina ha demostrat mèrits sobrats com a model, una de les més belles que he conegut, l’he contemplat, per desgràcia no en persona (crec). Ara, de sobte per mi, ja no veig unes formes i una bellesa exterior, ara també hi veig en ella una bellesa interior que em fa pensar, que m’emociona i em sedueix.

 

Martina Klein fotografiada per Jaume de la Iguana pel Magazine de La Vanguardia de diumenge 26 d'abril de 2009.

[@more@]

Si heu llegit l’article que acompanya les fotografies que n’ha fet d’ella en Jaume de la Iguana, entendreu el que vull dir. Fins avui jo no l’havia llegit mai i m’ha sobtat el seu talent. L’estereotip de dona maca i tonta ja fa escudella, però és massa recorrent encara. Ella té la sort de ser bonica, sensual i atractiva, cert, però també té un interior cultivat, intel·ligència i creativitat sorprenent. El reportatge fotogràfic, magnífic cal dir-ho, pren un altre caire després de llegir el breu relat de la Martina, en el que parla de la sensualitat i la melancolia, el voyeurisme i l’exhibicionisme, la roba interior, i molt especialment mirar i ser mirat, contemplar i ser contemplat. 

L’article té dues frases que se m’han gravat. Una d’elles és “contemplador i contemplada”, el vell joc del voyeur i l’exhibicionista, al que ella, per la feina de model, hi ha jugat durant anys, així com jo pel paper de “client potencial dels productes que ven”. Amb ella jo sempre he estat un contemplador. Vull dir que no m’he limitat a mirar-la, n’he gaudit, he perdut la noció del temps mirant-la, fent de voyeur, desxifrant les seves formes, imaginant… tal i com ella relata al Magazine de La Vanguardia. Quans hem fet el mateix? I quans cops ella s’ha exhibit? La seva feina ha estat mostrar-se, sovint encarnant fantasies i somnis de modistes i fotògrafs, amb dues besants, l’ artística i la purament comercial, fer gaudir, agradar, però per vendre un producte. Les models i les maniquins són persones, no simples perxes o imatges. Amb aquest article i el breu relat, la Martina ens ho recorda i ens demostra la persona que és, la que hi ha darrera de la imatge. 

M’ha agradat força com acaba l’article, fent menció a una realitat que se’n fa estranya, el pudor, la vergonya, els complexes que té la Martina model, com suposo la majoria de models. Estranya en ella, hom suposa que una model no pateix aquests mals dels mortals com jo, tímids i pudorosos. Potser la imatge en que surt amb la cigarreta a la mà, amb roba de Matignon i Cavalli n’és un homenatge a aquesta sensació que sovint viuen les models, sovint poc vestides interpretant el doble paper d’eina essencial per vendre un producte i reclam sexual. El text del breu relat parla de mirades mantingudes i manca de pudor en mirar i ser vist, mentre que la foto del reportatge denota una clara vergonya del personatge que interpreta la Martina model, en contraposició al personatge que ens mostra la Martina escriptora. 

Jo que he tingut la possibilitat de veure alguna desfilada d’Armand Basi o de Purificación García en directe gràcies a la meva germana que treballa al sector, on crec recordar que la Martina hi desfilava, però ja fa massa temps i no ho recordo amb exactitud, m’he plantejat algunes qüestions. D’aquelles desfilades el que més em va fer pensar va ser el que hi havia al darrera de les maniquins mostrant la col·lecció, volia saber i veure què succeïa als camerinos, als passadissos, saber que els passava pel cap, quins problemes tenien. He de dir que poques vegades m’he plantejat el mateix amb els reportatges fotogràfics com la Martina exposa, m’he limitat a contemplar-los. 

Després de llegir el relat, massa breu pel meu gust, se m’ha fet curt, volia més; després de llegir l’article i el que hi planteja; després de veure les imatges per segona vegada, de contemplar-les amb uns altres ulls i de qüestionar-les, la Martina Klein que conec ha canviat i m’ha fet veure-la de forma diferent. Per tot això, he de dir que la Martina m’ha seduït i a diferència del que planteja en la segona frase que se m’ha gravat, on diu que “desmitifica el mite”, ha aconseguit que la mitifiqui, al menys una mica, passant de ser per mi una bella, atractiva i simpàtica model, com fins ara la veia, a una intel·ligent periodista i seductora escriptora, de la que vull saber-ne més. Crec que com amb les desfilades, em quedaré amb les ganes. Ara la buscaré a la premsa pel que escriu, no només per les imatges. Alguna cosa ha aconseguit, no? 

Comentaris tancats a Martina Klein, l’escriptora